Què volen les imatges? Com ens parlen? En el ventall de projectes artístics que s’endinsen en aquestes qüestions, Joan Fontcuberta ha triat la fotografia com a forma específica d’experiència posant a prova la seva condició i la seva capacitat per atrapar la veritat i la memòria.
Però Fontcuberta s’interessa també pel metabolisme que fa transformar el cos de la imatge. En els darrers anys visita arxius i col·leccions a la recerca d’imatges en estat traumàtic. És així com brolla la sèrie Trauma: fotografies malaltes, fotografies patint algun tipus de trastorn que pertorba la seva funció de document i les inhabilita a seguir “habitant” l’arxiu. Són imatges que desneixen –utilitzant un terme paulaufabrià– i clouen així el seu cicle orgànic.
Ara, a l’embat d’una obra cabdal com Poemes de l’Alquimista, Fontcuberta tempta de salvar de les runes els residus d’aquella substància fotogràfica a la que atribuíem el poder alquímic de retenir la vida tot convocant la mort. Amb descabellada supèrbia, els humans ens vanàvem d’utilitzar la càmera per vèncer el temps i empresonar vivències i històries. Ara ens adonem que aquesta quimera no dura per sempre i al final el temps acaba cobrant-se la seva venjança: convertint la imatge en un fantasma.
