Des de molt petit, Josep Palau Oller –que era un mal estudiant– volia ser pintor. Per això els seus pares el van deixar anar a les acadèmies particulars de Joan Baixas i de Francesc Torres Canosa. Tant ell com el seu amic Mompou, però, tardarien anys a ficar-se de ple en la pintura. L’obra més antiga de Palau és una nota presa a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, La Mola, que data de 1908. Després, hi ha un buit considerable que abraça gairebé quinze anys. L’única dedicació ‘artística’ d’aquest llarg període són els dibuixos satírics de la revista Papitu, fets entre 1909 i 1910, clarament influïts per Ismael Smith, i també algun ex-libris. Palau volia ser pintor però va acabar sent dissenyador, i canalitzà la creativitat en els dissenys de teixits, primer, i les joguines i els mobles, després.
Josep Mompou va fer una cosa semblant però cap el 1917 o el 1918 es decidí a llençar-se de ple a la pintura. L’any 1919 Mompou realitzà els murals de la Casa dels Canonges per al marxant Josep Dalmau, una obra desapareguda en la qual, presumiblement, Palau Oller li va fer d’ajudant, tal com es mostra en una fotografia on apareix arremangat, amb mànigues de camisa, davant dels frescos. D’altra banda, Palau conservà una sèrie d’esbossos preparatoris dels murals. Mompou va seguir endavant i cap el 1920 va començar a conrear èxits. Palau va continuar amb els seus objectes i mobles pintats i les botigues, i també amb això va aconseguir alguns èxits com la medalla d’or de l’Exposició Internacional del Moble, de 1923. La pintura havia quedat enrere. Però poc després hi va tornar. Una de les primeres obres, i la més reeixida, va ser el retrat del seu estimat Josep Palau i Fabre, als set anys. Un oli que manté l’esperit de l’anomenada generació del 1917, amb un regust del millor noucentisme cezannià. En aquest retrat –el favorit del poeta i model, per moltes raons–, l’artista fa una interessant cita: unes flors renoiresques de Domènec Carles de la seva pròpia col·lecció. Un detall que, en certa manera, és un acte d’humilitat. Segurament Palau Oller admirava el desimbolt Carles, amic de Picasso, però era autor de tones i tones de floristeria que, durant dècades, va fer les delícies de la burgesia barcelonina. L’altre punt de mira del Palau pintor era, sens dubte, Josep Mompou. Però, ni va assolir la requesta del seductor Carles, ni la fama i la lleugeresa elegant de Mompou. Els olis de Palau Oller estaven fatalment destinats a quedar-se per sempre en un segon pla. Ni tan sols van tenir el moment de glòria que segurament es mereixien durant els anys que va durar el miratge endogàmic de l’anomenada pintura catalana.
Palau Oller va estrenar-se públicament com a pintor en un lloc de prestigi però d’escassa venda: la galeria de l’amic Josep Dalmau, pel gener de l’any 1926. El retrat del seu fill presidia l’exposició. Els crítics solvents de l’època no en van fer massa cabal, tot i que va quedar-ne constància a la premsa, tal com passaria sempre més en les seves individuals. Potser l’entrada en escena era massa tardana i no es va acceptar que un decorador també volgués fer de pintor. Això no va desencoratjar l’artista, i cada any fins el 1929, per celebrar la primavera, Palau mostrava les seves flors, fresques i ben pintades, junt amb paisatges correctes, però més esmorteïts. En el fons, amb l’exercici sistemàtic i rigorós durant més de deu anys de disseny tèxtil, Palau Oller va adquirir una gran facilitat i molta gràcia per a dibuixar i pintar les flors i, malgrat ser un tema reiteratiu i constant, acaba sent el millor de tota la seva trajectòria pictòrica, evidentment després del retrat de Palau i Fabre de l’any 1924.
Aquesta mateixa facilitat li va permetre, com a pintor, ser un bon dibuixant, de traç segur i net, també, sens dubte, gràcies als milers i milers de dissenys de mobles que feia simultàniament per a guanyar-se bé la vida. I val a dir que els quadres de Palau Oller, més que entrar a museus i prestigioses col·leccions catalanes, van passar a ser el complement gairebé obligat de les seves decoracions d’interiors burgesos. El 1932 i el 1935 va tornar a celebrar una individual, aquesta vegada a La Pinacoteca. El mateix any 35 participà a l’Exposició de Primavera celebrada a Montjuïc, i ja el 1944 a la Nacional de Bellas Artes, organitzada per l’Ajuntament de Barcelona. Després, ja només participaria a la Exposición Municipal de Bellas Artes, també muntada l’any 44 per l’ajuntament barceloní, i a la I Bienal Hispanoamericana de Arte, celebrada al Museu d’Art Modern.
De forma individual, però, durant la postguerra Palau Oller va desplegar una tasca frenètica, com si volgués refermar-se a cor que vols com a pintor, primer cada any i després cada dos, fins el 1951, a les Galeries Augusta, Pictòria, La Pinacoteca, Argos i la Sala Gaspar, successivament. Fins i tot, havia provat sort a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, l’any 1948. La majoria de clients eren els mateixos que li compraven mobles, perquè era un home estimat pel seu bon gust i el seu bon fer. I va ser més celebrat pels escriptors Salvador Espriu, Joan Perucho o Néstor Luján que no pas pels crítics d’art homologats. Després d’un lapse llarg, va tornar de nou a exposar de forma regular, el 1957 a les Galeries Laietanes, el 1960 a La Pinacoteca i el 1961 a la sala d’exposicions Arthogar de Bilbao. La individual de Bilbao, presentada amb una bona selecció de textos crítics, seria el comiat del Palau Oller pintor. Moriria al cap de pocs mesos. Llavors, Palau i Fabre va haver d’abandonar París i retornar a Barcelona a desgrat, i també a desgrat fer-se càrrec –junt amb la tenaç Eulàlia Fabre– del negoci que els donava a tots per a viure molt correctament. Palau i Fabre, però, tenia al cap altres horitzons, i el negoci no va durar més de sis mesos. Pel febrer de 1962, ell i la seva mare tancaven definitivament la botiga del carrer Diputació. Paral·lelament, Palau i Fabre havia començat a fer-se una casa a Grifeu, ben a prop de França. Un xalet projectat per ell mateix –tant l’arquitectura com els mobles, amb una línia racionalista com un record dels mobles més austers i moderns del seu pare– que fatalment ha estat enderrocat. Al testament, Palau Oller havia llegat a Palau i Fabre moltes obres d’art de la seva col·lecció, peces que li havien regalat, o que ell havia intercanviat o comprat als seus amics artistes: Nonell, Mompou, Humbert, Rebull, Torres-Garcia, Gargallo, Aragay, Monegal, Cano, Borrell i Nicolau, Labarta, Carles, Torné Esquius, Nogués, Mallol, Gausachs, Grau Sala o Villà, entre d’altres. Llavors, unes ja passaren directament a mans del poeta, i la resta, després de morir la mare, l’any 1978. A l’esmentat testament, Palau Oller també donava al fill una obra simbòlica, a manera de reconciliació definitiva, un quadre constructivista de Torres-García pintat l’any 1931, que Palau i Fabre havia anhelat i que el pare li comprà com a esplèndid regal pòstum.
Josep Casamartina i Parassols.
