El PEN va celebrar els seus 100 anys d’existència, el passat dijous 8 de setembre, en una festa que va convocar diferents personalitats del món de les lletres.
Durant l’acte de commemoració del centenari, van recordar a Palau i Fabre el comissari Manuel Guerrero i també Biel Mesquida, que va reivindicar el gest de Palau en defensa d’una llengua maltractada. Josep Palau i Fabre va ser el president de la plataforma des del 1976 fins al 1978. I així ho reflecteix l’exposició ‘PEN català. 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió’, situada a la sala de les cotxeres del Palau Robert. L’exposició repassa les efemèrides més destacades des que es va crear aquesta entitat (la tercera després dels PEN anglès i francès) el 1922.
Us convidem a veure i gaudir d’aquesta exposició al Palau Robert. Teniu temps fins al 20 de novembre d’enguany i hi podreu veure una colla d’escriptors que han estat perseguits, assassinats, pel fet d’intentar expressar-se lliurement i en la seva llengua. Encapçala aquesta llista Federico García Lorca, assassinat pel règim franquista l’agost del 1936 i a qui Palau i Fabre va entrevistar l’any 35. Ens va agradar trobar-hi, també, una fotografia de Gabriel Casas i Galobardes: concretament la del Bibliobús que va dur els escriptors catalans a l’exili al gener del 39. Aprofitem per recordar-vos que el 10 d’octubre s’inaugura, al Palau Robert, l’exposició produïda per la Fundació Palau i patrocinada per Núria Casas, “Modernitat de Gabriel Casas i Galobardes” que vam presentar a la nostra seu de la tardor del 2021 a la primavera del 2022.
Josep Palau i Fabre al PEN català
Palau va tenir una presidència controvertida perquè en celebrar-se l’Assemblea internacional de l’associació a Barcelona, l’octubre del 1978, un PEN espanyol encara no creat, tenia la pretensió que el castellà en fos llengua oficial i així ho sol·licità en els congressos celebrats el 1977. En aquell moment només eren llengües oficials l’anglès i el francès i la del país on s’acollia l’Assemblea. En fer-se a Barcelona, Palau tenia clar que la llengua havia de ser el català i que demanar la cooficialitat del castellà a Barcelona, era com una claudicació venint, com veníem, de 40 anys d’ostracisme. Si l’assemblea s’hagués realitzat en altres circumstàncies on la normalització de la nostra llengua ja hagués estat més plena, la seva vindicació no hauria estat tan contundent i inamovible.
Aquesta postura no va ser compartida per tothom, tot i que alguns sectors hi donaren suport. Veiem l’editorial de la revista Canigó del 24 de juny del 1978: «Els escriptors espanyols no han participat en el PEN Club Internacional al llarg dels quaranta anys de franquisme. Els escriptors catalans hi han participat, hi han lluitat i se l’han jugada, car evidentment era una activitat clandestina. Ara els escriptors castellans s’incorporen al PEN Club. Benvinguts siguin, i això és dit amb tot el respecte i sense la més mínima ironia. Un problema: el castellà no és llengua oficial al PEN, i el català sí, car els catalans són membres d’antic. Sorprèn que cap altre país castellanoparlant no hagi oficialitzat la seva llengua abans, però és així. Per tant, la volen oficialitzar. Pretensió correcta, i no hi ha res a dir. Ara bé, per primera vegada resulta que és Barcelona la ciutat encarregada d’aplegar la pròxima reunió d’aquest Club Internacional, i resulta que els escriptors espanyols volen oficialitzar el castellà precisament a Barcelona».
