24 de novembre de 2006 - 18 de febrer de 2007
Al llarg de la seva prolífica vida, Joan Miró se sent atret per tots els camps de la creativitat artística. «No sóc ni un gravador ni un pintor», digué una vegada, «sinó algú que procura expressar-se amb tots els mitjans». «…Em puc expressar sense cap entrebanc, amb un únic impuls de l’esperit, sense sentir-me paralitzat ni alentit per una tècnica superada que podria deformar la lliure expressió, la puresa i la frescor del resultat final.»
Joan Miró combina en un mateix gravat i a partir de diferents planxes aquesta nova tècnica amb les que ja utilitzava, com l’aiguafort o l’aiguatinta. Les qualitats de cada una li permeten aplicar en el gravat procediments propis de la pintura, com el dripping i el grattage.
La tensió creativa i l’execució espontània, que porten Miró a utilitzar eines poc ortodoxes i improvisades, com el dit o la mà, són també decisives en la creació de cada gravat, que té la col·laboració d’artesans gravadors.
En el recull de gravats que presentem en aquesta exposició, el color negre domina les composicions i configura uns personatges antropomòrfics, primitius i plens d’humor. Són personatges situats al centre de la composició i rodejats de signes astrals, on sovint els ocells marquen l’espai i connecten aquests personatges tel·lúrics amb el món celeste.
Són éssers fabulosos o mitològics, captats en l’essència d’una expressió i contraposats a tota forma de representació o d’imitació són antiretrats, en què Miró fa evident principalment els ulls disposats frontalment, que no deixen de mirar l’espectador.
Alguns aspectes d’aquests gravats, com les empremtes de mans, els grafismes negres, els fons irregulars, la multiplicitat d’ulls o la frontalitat de les figures, ens mostren Joan Miró no sols com a creador de nous llenguatges o experimentador de noves tècniques, sinó com un artista que també beu en les fonts del passat, com ara la pintura rupestre i la romànica.
