21 de novembre de 2004 a les 8:00 - 20 de febrer de 2005 a les 17:00
Per la llei natural (la llatinitat, el mediterranisme, així com les lluites i les rivalitats, que també formen part de la llei natural), la cultura catalana ha estat gairebé sempre en contacte amb la cultura italiana. Una de les primeres traduccions que existeixen de la Divina Comèdia és la d’Andreu Febrer, del segle XV. Però aquesta obra ha merescut, modernament, dues versions més, la ja clàssica de Josep Maria de Sagarra i la molt recent de Joan F. Mira. El mateix Petrarca compta amb dues versions importants: la d’Osvald Cardona i la de Miquel Desclot. La passió i l’interès que, arreu del món, han suscitat algunes veus italianes modernes no podia restar aliena al nostre país: Alberto Moravia, Cesare Pave, Italo Calvino i molts d’altres han estat traduïts a la nostra llengua. Encara em cal dir que la primera traducció i la primera representació que es féu en l’àmbit espanyol de Luigi Pirandello, és deguda a Josep Maria de Sagarra, amb El barret de cascavells ( II berretto a sonaglie), el 1923.La selecció d’obres traduïdes recentment de l’italià ens prova la distància de la proximitat. Tots dos som pobles llatins, però els italians ens traslladen a un món, o a uns mons, a voltes molt distants del nostre. De l’idealisme platònic pretarqueià que tendia a fer-ho semblar tot més igual, hem passat a un aprofundiment dels costums, de les situacions i de les personalitats, que ens proven la infinita riquesa del comportament humà. Endinsar-nos en aquestes obres és aproximar-nos a uns germans llunyans i, tal vegada, la millor manera d’estimar-los.
Josep Palau i Fabre
