Josep Palau Oller es va casar amb Eulàlia Fabre i Font, el 12 de febrer de 1916. I és en aquest punt important d’inflexió en la seva vida que Palau situa un canvi d’orientació professional. Evidentment, els dibuixos de teixits en aquella època, i tal com ell els feia –dedicant-los tot els temps del món per assolir l’excel·lència–, no era una feina suficientment ben pagada com per tirar endavant una família. Però, fet i fet, el disseny tèxtil era l’únic ofici que tenia llavors i havia d’obrir-se, doncs, nous camins.
Ben aviat, arribaria el primer i únic fill, que naixeria el 21 d’abril de 1917. I per a celebrar-ho amb temps, Palau va començar a investigar el món infantil de la joguina i a reunir els millors catàlegs estrangers i, també, postals. Després dels llibres de tendències, japonesos i del 1900, i de les publicacions centreuropees de puntes i brodats, les postals s’havien convertit en una de les principals fonts d’inspiració per als seus dissenys tèxtils, al fons documental de la Fundació Palau n’hi ha un munt de quadrejades en llapis –de moda, flors, animals o infantils– per a traspassar motius.
D’altra banda, a Barcelona s’havien fet una sèrie d’exposicions/fira dels fabricants catalans de joguines, al Palau de Belles Arts (1915) i a l’Escola Superior de Bells Oficis (1916). Una iniciativa que va reflectir la revista Vell i Nou, on Romà Jori es lamentava de l’escàs interès dels objectes presentats en comparació amb les joguines estrangeres i reclamava una producció genuïnament catalana i de qualitat. Jori proposava: “Tenir el cor senzill. Res més es demana. Fer una joguina com qui diu una rondalla. I treballar per l’obra, i no per la paga” (Vell i Nou, “Una exposició de Joguines”, 1/12/1916).
Tal com suggereix Palau i Fabre, l’escrit de Jori va motivar al seu pare i, en plena guerra europea i la majoria d’indústries estrangeres paralitzades, es va plantejar seriosament la fabricació de joguines en sèrie. El precedent directe, d’aquesta idea, a part dels catàlegs centreuropeus, cal anar-lo a trobar en una notòria exposició de joguines presentades a l’Exposició d’Art Francès del 1917, organitzada com el gran homenatge a París per part dels artistes catalans mitjançant l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta gran exposició, celebrada al Palau de Belles Arts, es van reunir els principals salons francesos i gairebé tots els seus participants habituals, incloent les arts decoratives. Aquest darrer apartat va causar impacte entre els decoradors catalans, immersos de ple en el noucentisme, i segurament va motivar l’inici, d’alguns, cap a l’art déco.
Al final del 1917, Palau Oller tenia ben enllestida la producció de joguines, amb un mostrari que incloïa almenys una trentena de models, i es van posar a la venda al Faianç Català i les Galeries Laietanes, les sales d’art més prestigioses de l’època, al marge de les Galeries Dalmau. Des de les pàgines de Vell i Nou, Joan Salvat Papasseit ve fer-ne un gran elogi. És ben segur que les encisadores i modernes joguines de Palau van influir o motivar al seu amic Joaquim Torres-García a fer-ne també, encara que més artitzades i amb una voluntat clarament pedagògica.
Les joguines de Palau Oller es van fabricar i vendre fins, almenys, als primers anys de la dècada de 1920. Però només n’ha restat un petit ninot i el Ciril·lo de Palau i Fabre. Per sort han subsistit les postals pintades a ma que feien de catàleg i, a partir, d’elles i d’alguns anuncis i fotografies de l’època podem constatar el gran interès que tenien. El mateix Palau i Fabre en fa una bona descripció: “eren dinàmics, servien per jugar, posseïen un truc o un ressort molt senzill que els donava un sentit i els feia vius per a l’infant. En la majoria dels casos, aquest ressort consistia en una alteració, en forma de dent o de trapezi, d’un dels eixos que unien les rodes i feien caminar la joguina; alteració que provocava un moviment al conjunt o a la figura que en constituïa la base principal: el cocodril obria la boca quan, estirant-lo, avançava; l’ase s’alçava sobre les potes del darrera i amenaçava constantment de fer caure la nena que pretenia dominar-lo, el clown realitzava mitja tombarella sobre el seu seient…” (Les Joguines de Josep Palau i Oller, Museu dels Joguets, Figueres, 1991).
Aquesta aventura industrial, d’abast econòmic limitat atesa l’elaboració artesana i que no era un producte vulgar, no va ser l’única incursió de Palau en el món infantil. El petit Palau i Fabre va tenir pilotes decorades, ninots amb la seva imatge i, fins i tot pastissos, dibuixats pel seu pare. Entre 1920 i els primers anys trenta, Palau Oller també va projectar altres series de joguines que no se sap si es van arribar a fabricar. També va crear i produir bibelots infantils que venia a les botigues, sobretot, en el període de reis. Palau i Fabre situa una nova sèrie entre 1932 i 1933, instada per Francisco Pérez de Olaguer que seria soci de l’aventura. Segurament es tractava d’un conjunt d’arrossegalls i de bibelots, els esbossos dels quals s’han trobat entre els papers del pare del poeta. Llavors Palau i Fabre tenia quinze o setze anys i ja no estava per a joguines, però es recordava que eren de gran format i que la cosa va durar un parell d’anys i no n’ha quedat ni rastre. I també que n’hi havia un que el fascinava: “Era un ninot de fusta plana pintat per les dues bandes i colla per la part de la cintura, que li feia d’eix transversal, perquè pogués voltar. Allò que a una banda era el cap a l’altra hi corresponien els peus i viceversa. Un rostre reia i l’altre plorava” (Palau i Fabre, Figueres, 1991).
Josep Casamartina i Parassols.
