L’aventura de Palau Oller com a dissenyador de mobiliari també comença arran del seu casament, l’any 1916, i va ser, de totes, l’ocupació que li donaria més per a viure. La primera realització en el camp de la decoració d’interiors va ser el seu dormitori de matrimoni, on precisament naixeria –i també moriria– Josep Palau i Fabre. Aquests mobles, encara una mica feixucs, fets de caoba i petites aplicacions de metall, s’inscriuen de ple en el noucentisme, amb un cert eco de la Viena sezessionista, tal com era propi a l’època entre els arquitectes i decoradors més sensibles als corrents europeus.
Un temps després, cap al 1918-1920, Palau començava a dissenyar mobles solts que incloïa en el catàleg d’andròmines. Aquests mobles estaven pintats amb roses o amb motius japonitzants, com la resta d’objectes del mostrari, i marcarien l’arrencada definitiva de Palau Oller com a decorador. L’esclat va ser a l’Exposició Internacional del Moble celebrada a Barcelona en la que va obtenir una medalla d’or pels seus mobles pintats a joc amb coixins, catifes i llums. D’aquest saló només ens ha arribat una petita foto en blanc i negre, que mostra un saló una mica desordenat i atapeït, però el color devia ser el gran protagonista de l’estança i la seva màxima gràcia.
L’estil de Palau Oller va anar evolucionant i els mobles pintats van deixar pas gradualment als de fusta envernissada, inspirats inicialment en models francesos però molt simplificats. La influència directa de l’Exposició d’Arts Decoratives i Industrials, celebrada a París el 1925, que donaria nom a l’art déco, es deixa veure en els seus mobles de la dècada dels vint –entre els llibres d’inspiració de Palau hi havia monografies de Ruhlmann, el principal decorador francès del 1925. Cap al final d’aquesta dècada, les formes es van tornar cada vegada més austeres, però també més elegants i refinades. I és entre 1930 i 1936 on es troba el punt àlgid de la seva producció mobiliària, llavors ja inspirada directament en models centreeuropeus, sobretot alemanys.
Els mobles de Palau Oller, però, es reconeixen amb facilitat una vegada conegut els seu repertori. Tenen uns trets característics: línies delicades però contundents, lleugers arquejats als respatllers o als finals dels braços en cadires i butaques, gruixos mesurats, a vegades potes estriades, proporcions justes, fustes molt ben triades i obrades sense arribar a ser obres d’ebenisteria fina, ni proeses d’artesania. El to voluntàriament discret, també molt propi de Badrinas, n’és la característica principal.
L’origen de la seva ocupació com a interiorista, més connectada al disseny de peces individuals que no pas a l’agençament de conjunts, definirà la seva producció. Palau Oller serà, sobretot, un bon dissenyador de mobles, més que no pas un ensemblier, un decorador total com seria, per exemple, Santiago Marco, president del Foment d’Arts Decoratives i l’interiorista més destacat de l’art déco català. Palau se situarà més al nivell d’Antoni Badrinas, malgrat que hagi restat en l’oblit. De fet, mai no va establir una política de prestigi per a les seves realitzacions, com tindria Badrinas. Els pocs anuncis dels mobles de Palau van ser molts discrets, la majoria sense cap imatge, tret del bonic anagrama del seu nom, sobretot els anys vint i trenta que, paradoxalment, serien els més brillants com a projectista de mobiliari.
Palau tampoc va comptar amb nodrits reportatges, com els que van tenir Marco, Badrinas, Llongueras o Lena. Ni a penes va encarregar fotos de les seves realitzacions; a tot estirar n’hi deu haver vuit o deu. Una de les raons potser seria que no va tenir uns clients milionaris o altament distingits com per ser motiu de reportatges a la moda. La majoria de clients de Palau van ser, per norma general, classe mitja alta, i petita i mitjana burgesia. Tal com descriu Palau i Fabre, uns li encarregaven l’habitació de casament, els altres una saleta, un menjador o un despatx, però rares vegades tota una casa parada abocant-t’hi el sac a base de bé. Fins i tot el seu pis del carrer Bruc, no era espectacular, sinó simple i espaiós, i es podria dir que volgudament normal, per més que cada element aïllat tingués molta gràcia, en especial les taules, cadires i butaques.
No obstant això, va treballar moltíssim i va dur a terme una producció acurada i abundant. A partir d’un cert moment va sistematitzar els projectes de mobiliari i se’n conserven més de set mil a la Fundació Palau, un conjunt que sumat als plànols de detall i d’escala natural per als operaris, i les perspectives destinades al client, ronden els trenta mil documents. Gairebé la meitat són models ben reeixits on el tema i les variacions és un lema constant, com un record de les flors i les geometries dels inicials dibuixos de teixits.
Els temps moderns de la II República van propiciar una certa rellevància a Palau Oller, i no pas per qüestions polítiques, que llavors potser ja no era precisament el cas, sinó perquè els aires contemporanis van ser favorables a les seves creacions. És en aquest moment quan participa en algunes de les activitats organitzades pel FAD, tal com l’Exposició Monogràfica de La Taula Parada, celebrada el 1933 al Palau Planas –passeig de Gràcia cantonada amb Gran Via–, i el I Saló d’Artistes Decoradors, muntat entre maig i juny del 1936 a la Cúpula del Coliseum barceloní. No havia passat ni un mes d’aquest darrer esdeveniment, que va esclatar la Guerra Civil i la carrera ascendent de Palau Oller vers la modernitat va quedar estroncada. A la postguerra va emmotllar-se mansament als anodins mobles d’estil. Tot i això, va conservar sovint un cert to d’elegància innata, malgrat que els obsolets ornaments i crestes de talla, i l’excés de cristalleries i bibelots cursis que obligatòriament els acompanyaven, entelessin per sempre més la gràcia inicial dels seus conjunts.
Josep Casamartina i Parassols.
