Josep Palau i Oller-Artista polifacètic. Pintor, Il·lustrador, decorador d’interiors i dissenyador de mobles, joguines i teixits a més de col·laborador en diverses revistes de l’època , com Papitu.
La seva influència va ser fonamental en la formació del seu fill Josep Palau i Fabre atès que fou ell qui el va introduir en el món artístic de l’època i qui li va inculcar l’interès per les arts plàstiques i la literatura. Així, una gran part de les obres de pintura catalana del segle XX exposades a la Fundació, provenen de la seva col·lecció personal, fruit d’adquisicions i de la seva relació personal amb la majoria d’aquests artistes, especialment amb Josep Mompou. Amb ell compartí estudi i hi col·laborà fins i tot professionalment, com en el mural de la Casa dels Canonges que fa de fons a la fotografia, mural ja desaparegut.
BIOGRAFIA I CRONOLOGIA
Josep Palau Oller —el pare de Josep Palau i Fabre— neix a Barcelona el 1888 i mor a la mateixa ciutat el 1961. De ben jove ja vol ser pintor però, a la llarga, destacarà sobretot com un bon dissenyador. Assisteix a les acadèmies de Joaquim Torres Canosa i Joan Baixas i allà coneix a Josep Mompou de qui esdevé un gran amic. Entre 1909 i 1910 publica dibuixos satírics a la revista Papitu influenciats per Ismael Smith, també amic seu. I és en aquest període quan comença a treballar com a dibuixant de teixits i estampats, tasca en la qual, en un moment donat, s’associa amb Mompou. Palau Oller va fer milers i milers de dibuixos però la majoria s’han perdut o no han estat identificats, tret dels que no li van comprar els fabricants de l’època i va conservar inèdits.
El casament l’any 1916 amb Eulàlia Fabre i la naixença del seu fill, l’any següent, l’encaminen a obrir el ventall professional mitjançant la fabricació de joguines —en la qual s’avançarà al seu amic Joaquim Torres-García—, llums i objectes decoratius, fins a dedicar-se de ple al disseny de mobiliari. Amb els mobles, Palau Oller es consolida professionalment i aquesta tasca esdevé la seva ocupació principal, arriba a crear prop de vuit mil models diferents. Les botigues que muntarà junt amb la seva dona —als carrers de Mallorca, Casp, rambla de Catalunya i, finalment, Diputació— seran el complement a la seva activitat de dissenyador i la plataforma de comercialització.
Paral·lelament, Palau Oller no abandona la pintura i exposa la seva obra regularment, a partir de mitjan anys vint. Mai assolirà, però, un gran ressò amb aquesta faceta. Això no obstant es mantindrà sempre a prop dels seus amics artistes, intercanviarà o els comprarà obra, i farà un petita i nodrida col·lecció que llegarà al seu fill.
Palau Oller també va saber transmetre a Palau i Fabre l’ambient cultural català del primer terç del segle xx, sobretot l’artístic, el literari i el musical, una herència que el poeta ha evidenciat sovint. És per això que quan Palau i Fabre va crear la fundació pròpia va voler que només figurés el nom de Palau, a la memòria, també, del seu pare.
L’any 2010 la Fundació Palau va dedicar una gran retrospectiva a Josep Palau Oller, a cura de l’historiador i crític d’art Josep Casamartina i Parassols,que va revisar les seves diferents facetes en el camp del disseny industrial, el d’interiors, les joguines, les botigues, la pintura i també el col·leccionisme d’art. Aquesta iniciativa va propiciar l’edició del llibre Palau Oller, polièdric (Triangle Postals / Fundació Palau, Barcelona 2010), la línia de mocadors de seda estampada creada per Isabel de Pedro, que es venen a la pròpia fundació, la inclusió de models d’estampats de l’artista a vestits i abrics de la col·lecció d’hivern 2011 d’Isabel de Pedro, i a organces i gasses de la col·lecció per a Alta Costura de Gratacós S. A. Paral·lelament, des de la Fundació Palau s’han inventariat més de cinquanta mil documents referents a Palau Oller, entre dibuixos de mobiliari, de joguines i complements per a la llar, revistes i objectes d’art, que a partir d’ara estaran a disposició d’historiadors, estudiosos i de tothom qui hi estigui interessat.
BIBLIOGRAFIA I EXPOSICIONS
OBRA PICTÒRICA
Des de molt petit, Josep Palau Oller –que era un mal estudiant– volia ser pintor. Per això els seus pares el van deixar anar a les acadèmies particulars de Joan Baixas i de Francesc Torres Canosa. Tant ell com el seu amic Mompou, però, tardarien anys a ficar-se de ple en la pintura. L’obra més antiga de Palau és una nota presa a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, La Mola, que data de 1908. Després, hi ha un buit considerable que abraça gairebé quinze anys. L’única dedicació ‘artística’ d’aquest llarg període són els dibuixos satírics de la revista Papitu, fets entre 1909 i 1910, clarament influïts per Ismael Smith, i també algun ex-libris. Palau volia ser pintor però va acabar sent dissenyador, i canalitzà la creativitat en els dissenys de teixits, primer, i les joguines i els mobles, després.
Josep Mompou va fer una cosa semblant però cap el 1917 o el 1918 es decidí a llençar-se de ple a la pintura. L’any 1919 Mompou realitzà els murals de la Casa dels Canonges per al marxant Josep Dalmau, una obra desapareguda en la qual, presumiblement, Palau Oller li va fer d’ajudant, tal com es mostra en una fotografia on apareix arremangat, amb mànigues de camisa, davant dels frescos. D’altra banda, Palau conservà una sèrie d’esbossos preparatoris dels murals. Mompou va seguir endavant i cap el 1920 va començar a conrear èxits. Palau va continuar amb els seus objectes i mobles pintats i les botigues, i també amb això va aconseguir alguns èxits com la medalla d’or de l’Exposició Internacional del Moble, de 1923. La pintura havia quedat enrere. Però poc després hi va tornar. Una de les primeres obres, i la més reeixida, va ser el retrat del seu estimat Josep Palau i Fabre, als set anys. Un oli que manté l’esperit de l’anomenada generació del 1917, amb un regust del millor noucentisme cezannià. En aquest retrat –el favorit del poeta i model, per moltes raons–, l’artista fa una interessant cita: unes flors renoiresques de Domènec Carles de la seva pròpia col·lecció. Un detall que, en certa manera, és un acte d’humilitat. Segurament Palau Oller admirava el desimbolt Carles, amic de Picasso, però era autor de tones i tones de floristeria que, durant dècades, va fer les delícies de la burgesia barcelonina. L’altre punt de mira del Palau pintor era, sens dubte, Josep Mompou. Però, ni va assolir la requesta del seductor Carles, ni la fama i la lleugeresa elegant de Mompou. Els olis de Palau Oller estaven fatalment destinats a quedar-se per sempre en un segon pla. Ni tan sols van tenir el moment de glòria que segurament es mereixien durant els anys que va durar el miratge endogàmic de l’anomenada pintura catalana.
Palau Oller va estrenar-se públicament com a pintor en un lloc de prestigi però d’escassa venda: la galeria de l’amic Josep Dalmau, pel gener de l’any 1926. El retrat del seu fill presidia l’exposició. Els crítics solvents de l’època no en van fer massa cabal, tot i que va quedar-ne constància a la premsa, tal com passaria sempre més en les seves individuals. Potser l’entrada en escena era massa tardana i no es va acceptar que un decorador també volgués fer de pintor. Això no va desencoratjar l’artista, i cada any fins el 1929, per celebrar la primavera, Palau mostrava les seves flors, fresques i ben pintades, junt amb paisatges correctes, però més esmorteïts. En el fons, amb l’exercici sistemàtic i rigorós durant més de deu anys de disseny tèxtil, Palau Oller va adquirir una gran facilitat i molta gràcia per a dibuixar i pintar les flors i, malgrat ser un tema reiteratiu i constant, acaba sent el millor de tota la seva trajectòria pictòrica, evidentment després del retrat de Palau i Fabre de l’any 1924.
Aquesta mateixa facilitat li va permetre, com a pintor, ser un bon dibuixant, de traç segur i net, també, sens dubte, gràcies als milers i milers de dissenys de mobles que feia simultàniament per a guanyar-se bé la vida. I val a dir que els quadres de Palau Oller, més que entrar a museus i prestigioses col·leccions catalanes, van passar a ser el complement gairebé obligat de les seves decoracions d’interiors burgesos. El 1932 i el 1935 va tornar a celebrar una individual, aquesta vegada a La Pinacoteca. El mateix any 35 participà a l’Exposició de Primavera celebrada a Montjuïc, i ja el 1944 a la Nacional de Bellas Artes, organitzada per l’Ajuntament de Barcelona. Després, ja només participaria a la Exposición Municipal de Bellas Artes, també muntada l’any 44 per l’ajuntament barceloní, i a la I Bienal Hispanoamericana de Arte, celebrada al Museu d’Art Modern.
De forma individual, però, durant la postguerra Palau Oller va desplegar una tasca frenètica, com si volgués refermar-se a cor que vols com a pintor, primer cada any i després cada dos, fins el 1951, a les Galeries Augusta, Pictòria, La Pinacoteca, Argos i la Sala Gaspar, successivament. Fins i tot, havia provat sort a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, l’any 1948. La majoria de clients eren els mateixos que li compraven mobles, perquè era un home estimat pel seu bon gust i el seu bon fer. I va ser més celebrat pels escriptors Salvador Espriu, Joan Perucho o Néstor Luján que no pas pels crítics d’art homologats. Després d’un lapse llarg, va tornar de nou a exposar de forma regular, el 1957 a les Galeries Laietanes, el 1960 a La Pinacoteca i el 1961 a la sala d’exposicions Arthogar de Bilbao. La individual de Bilbao, presentada amb una bona selecció de textos crítics, seria el comiat del Palau Oller pintor. Moriria al cap de pocs mesos. Llavors, Palau i Fabre va haver d’abandonar París i retornar a Barcelona a desgrat, i també a desgrat fer-se càrrec –junt amb la tenaç Eulàlia Fabre– del negoci que els donava a tots per a viure molt correctament. Palau i Fabre, però, tenia al cap altres horitzons, i el negoci no va durar més de sis mesos. Pel febrer de 1962, ell i la seva mare tancaven definitivament la botiga del carrer Diputació. Paral·lelament, Palau i Fabre havia començat a fer-se una casa a Grifeu, ben a prop de França. Un xalet projectat per ell mateix –tant l’arquitectura com els mobles, amb una línia racionalista com un record dels mobles més austers i moderns del seu pare– que fatalment ha estat enderrocat. Al testament, Palau Oller havia llegat a Palau i Fabre moltes obres d’art de la seva col·lecció, peces que li havien regalat, o que ell havia intercanviat o comprat als seus amics artistes: Nonell, Mompou, Humbert, Rebull, Torres-Garcia, Gargallo, Aragay, Monegal, Cano, Borrell i Nicolau, Labarta, Carles, Torné Esquius, Nogués, Mallol, Gausachs, Grau Sala o Villà, entre d’altres. Llavors, unes ja passaren directament a mans del poeta, i la resta, després de morir la mare, l’any 1978. A l’esmentat testament, Palau Oller també donava al fill una obra simbòlica, a manera de reconciliació definitiva, un quadre constructivista de Torres-García pintat l’any 1931, que Palau i Fabre havia anhelat i que el pare li comprà com a esplèndid regal pòstum.
Josep Casamartina i Parassols.
MOBLES I DECORACIÓ
L’aventura de Palau Oller com a dissenyador de mobiliari també comença arran del seu casament, l’any 1916, i va ser, de totes, l’ocupació que li donaria més per a viure. La primera realització en el camp de la decoració d’interiors va ser el seu dormitori de matrimoni, on precisament naixeria –i també moriria– Josep Palau i Fabre. Aquests mobles, encara una mica feixucs, fets de caoba i petites aplicacions de metall, s’inscriuen de ple en el noucentisme, amb un cert eco de la Viena sezessionista, tal com era propi a l’època entre els arquitectes i decoradors més sensibles als corrents europeus.
Un temps després, cap al 1918-1920, Palau començava a dissenyar mobles solts que incloïa en el catàleg d’andròmines. Aquests mobles estaven pintats amb roses o amb motius japonitzants, com la resta d’objectes del mostrari, i marcarien l’arrencada definitiva de Palau Oller com a decorador. L’esclat va ser a l’Exposició Internacional del Moble celebrada a Barcelona en la que va obtenir una medalla d’or pels seus mobles pintats a joc amb coixins, catifes i llums. D’aquest saló només ens ha arribat una petita foto en blanc i negre, que mostra un saló una mica desordenat i atapeït, però el color devia ser el gran protagonista de l’estança i la seva màxima gràcia.
L’estil de Palau Oller va anar evolucionant i els mobles pintats van deixar pas gradualment als de fusta envernissada, inspirats inicialment en models francesos però molt simplificats. La influència directa de l’Exposició d’Arts Decoratives i Industrials, celebrada a París el 1925, que donaria nom a l’art déco, es deixa veure en els seus mobles de la dècada dels vint –entre els llibres d’inspiració de Palau hi havia monografies de Ruhlmann, el principal decorador francès del 1925. Cap al final d’aquesta dècada, les formes es van tornar cada vegada més austeres, però també més elegants i refinades. I és entre 1930 i 1936 on es troba el punt àlgid de la seva producció mobiliària, llavors ja inspirada directament en models centreeuropeus, sobretot alemanys.
Els mobles de Palau Oller, però, es reconeixen amb facilitat una vegada conegut els seu repertori. Tenen uns trets característics: línies delicades però contundents, lleugers arquejats als respatllers o als finals dels braços en cadires i butaques, gruixos mesurats, a vegades potes estriades, proporcions justes, fustes molt ben triades i obrades sense arribar a ser obres d’ebenisteria fina, ni proeses d’artesania. El to voluntàriament discret, també molt propi de Badrinas, n’és la característica principal.
L’origen de la seva ocupació com a interiorista, més connectada al disseny de peces individuals que no pas a l’agençament de conjunts, definirà la seva producció. Palau Oller serà, sobretot, un bon dissenyador de mobles, més que no pas un ensemblier, un decorador total com seria, per exemple, Santiago Marco, president del Foment d’Arts Decoratives i l’interiorista més destacat de l’art déco català. Palau se situarà més al nivell d’Antoni Badrinas, malgrat que hagi restat en l’oblit. De fet, mai no va establir una política de prestigi per a les seves realitzacions, com tindria Badrinas. Els pocs anuncis dels mobles de Palau van ser molts discrets, la majoria sense cap imatge, tret del bonic anagrama del seu nom, sobretot els anys vint i trenta que, paradoxalment, serien els més brillants com a projectista de mobiliari.
Palau tampoc va comptar amb nodrits reportatges, com els que van tenir Marco, Badrinas, Llongueras o Lena. Ni a penes va encarregar fotos de les seves realitzacions; a tot estirar n’hi deu haver vuit o deu. Una de les raons potser seria que no va tenir uns clients milionaris o altament distingits com per ser motiu de reportatges a la moda. La majoria de clients de Palau van ser, per norma general, classe mitja alta, i petita i mitjana burgesia. Tal com descriu Palau i Fabre, uns li encarregaven l’habitació de casament, els altres una saleta, un menjador o un despatx, però rares vegades tota una casa parada abocant-t’hi el sac a base de bé. Fins i tot el seu pis del carrer Bruc, no era espectacular, sinó simple i espaiós, i es podria dir que volgudament normal, per més que cada element aïllat tingués molta gràcia, en especial les taules, cadires i butaques.
No obstant això, va treballar moltíssim i va dur a terme una producció acurada i abundant. A partir d’un cert moment va sistematitzar els projectes de mobiliari i se’n conserven més de set mil a la Fundació Palau, un conjunt que sumat als plànols de detall i d’escala natural per als operaris, i les perspectives destinades al client, ronden els trenta mil documents. Gairebé la meitat són models ben reeixits on el tema i les variacions és un lema constant, com un record de les flors i les geometries dels inicials dibuixos de teixits.
Els temps moderns de la II República van propiciar una certa rellevància a Palau Oller, i no pas per qüestions polítiques, que llavors potser ja no era precisament el cas, sinó perquè els aires contemporanis van ser favorables a les seves creacions. És en aquest moment quan participa en algunes de les activitats organitzades pel FAD, tal com l’Exposició Monogràfica de La Taula Parada, celebrada el 1933 al Palau Planas –passeig de Gràcia cantonada amb Gran Via–, i el I Saló d’Artistes Decoradors, muntat entre maig i juny del 1936 a la Cúpula del Coliseum barceloní. No havia passat ni un mes d’aquest darrer esdeveniment, que va esclatar la Guerra Civil i la carrera ascendent de Palau Oller vers la modernitat va quedar estroncada. A la postguerra va emmotllar-se mansament als anodins mobles d’estil. Tot i això, va conservar sovint un cert to d’elegància innata, malgrat que els obsolets ornaments i crestes de talla, i l’excés de cristalleries i bibelots cursis que obligatòriament els acompanyaven, entelessin per sempre més la gràcia inicial dels seus conjunts.
Josep Casamartina i Parassols.
Disseny tèxtil
No se sap amb certesa quan Josep Palau Oller va començar a fer dibuixos per a la indústria tèxtil. Però va ser durant la dècada de 1900. El fet que tingués per punt de llibre un full de calendari del 1909 al Tratado Teórico-Práctico de Tejidos de Francisco Javier Lluch i Pedro Vacarisas (Terrassa, 1889) fa pensar que devia ser llavors que s’hi estava ficant, tal com aclareix Palau i Fabre al catàleg Josep Palau Oller, del Modenisme a l’Art Decó (CDMT, Terrassa, 2003). Però, també podria ser, que hagués començat abans, atès que per a dibuixar estampats no era necessari l’esmentat llibre. En canvi, sí que ho era per a treballar en dibuixos de teixits per a jacquard. Tècnica per a la qual Palau Oller, en col·laboració amb Josep Mompou, va fer bastants dibuixos a l’inici de la dècada de 1910, especialment per a vànoves, tapets i camins de taula de la fàbrica Malvehy que, amb els anys, es transformaria en la societat Malvehy i Samaranch.
El 1909, però, el pare de Palau i Fabre ja estava treballant de ple per a la indústria, tal com es pot deduir pels acudits sarcàstics als fabricants i botiguers de teixits que va publicar al Papitu. D’altra banda, a la seva biblioteca s’han conservat revistes relligades i edicions amb làmines de tendències dels anys 1898 al 1908, totalment immerses en el modernisme, utilitzades directament com a font d’inspiració. També, entre aquests documents de treball hi ha llibres de dibuixos de teixits japonesos, de finals del segle XIX, molt populars entre els dibuixants ornamentals del modernisme. Poc després, Palau Oller s’inspirarà en l’esplèndida publicació alemanya Stickereien & Spitzen [Brodats i Puntes], una revista que també va ser una bona cantera per a l’arquitecte Rafael Masó o l’il·lustrador Joan Vila, d’Ivori.
El pas d’estudiar dibuix i pintura, a les acadèmies de Joan Baixas i Francesc Torres Canosa, a passar a fer propostes per a estampats no era tan distant com podria semblar-nos ara. A Llotja, per exemple, s’ensenyaven les anomenades arts industrials, i de fet van ser aquestes les que van fer néixer aquesta escola provincial d’arts i oficis. El mateix Alexandre de Riquer, l’home polifacètic per antonomàsia del modernisme català, ensenyava les tècniques del gravat i l’ex-libris a nivell particular a casa seva, però ell mateix i alguns dels seus alumnes, com ara Jaume Llongueras, van dibuixar teixits per a la indústria. Precisament, alguns dibuixos solts de sanefes de Palau Oller s’assemblen molt a uns altres del propi Riquer també fets per a la Sedera Franco Española o per a Ponsa.
Podria ser, doncs, que la primera feina de Palau Oller fos el disseny per a estampats, i també podria ser que hagués treballat des d’un principi per a Ponsa, fàbrica fundada el segle XIX, i que al 1904 ens constituïa com a Ponsa Hermanos, un nom que es va mantenir fins l’any 1920, just a l’època en què Palau Oller va començar a deixar enrera la seva dedicació gairebé exclusiva al tèxtil. Ponsa devia tenir alguna relació directa amb Sedera Franco Española, ja que en alguns àlbums de dibuixos d’aquesta –on hi ha exemplars de Riquer, Palau Oller i Vidal i Ventosa–, també hi figuren anotacions amb el nom de Ponsa. De fet, algun material de la Sedera va acabar formant part dels fons documentals d’aquesta altra empresa.
Hi ha una sèrie de mostraris corresponents a la primera dècada de 1900, ja amb el nom de Ponsa Hermanos, que fan pensar directament en la sèrie de dibuixos en blanc i blau, fets per Palau i Mompou, que es troben en el conjunt donat per Palau i Fabre al CDMT. Aquests estampats, en seda o cotó, per a mocadors o indumentària femenina de cada dia, i tintats en negatiu blau sobre blanc, devien ser populars al final del segle XIX i el primer XX, atès que n’hi han d’anteriors en altres mostraris de la mateixa fàbrica. Palau i Mompou els van seguir i els van anar evolucionant amb acurats jocs òptics d’una gran modernitat. Unes composicions esbojarrades que es repeteixen en altres propostes tèxtils dels dos artistes associats.
Quan va començar i quan va durar la societat Palau Mompou, amb adreça al carrer Casp núm. 80, també és una dada incerta. Tant podria ser a la primera com a la segona dècada de 1900. Qui es devia dedicar més de ple a dibuixar, però, era Palau atès que tot el material sobrant es va quedar a casa seva, i va continuar l’empresa sol, amb la seu habitual del carrer Mallorca, 282. Els pocs dibuixos fets de pressa, entre els centenars de primmirats fins al moll de l’os, corresponen a la marca Palau i Mompou, i cal suposar que són obra del darrer, ja que tots els de Palau tenen un acabat absolutament impecable.
Cap al final de la dècada de 1910, Palau encara treballava amb Ponsa, fins i tot, sembla l’autor principal de molts dels mostraris de l’empresa, especialment els de mocadors del coll, tant els sofisticats de fantasia com els de batalla que podrien estar destinats a la fira. A la dècada següent, en canvi, amb un nou canvi en la propietat, Ponsa va començar a comprar dibuixos de dissenyadors francesos que van acaparar els mostraris de la casa.
Palau Oller va viure més de deu anys dels seus dibuixos de teixits i estampats. Només els models refusats sumen mil cinc cents, devia fer-ne, doncs, milers i milers, dels quals avui en coneixem poc més d’una trentena a part d’algunes atribucions. En aquesta tasca ingent, cal suposar que va treballar igualment per altres empreses, a més de Malvehy, Ponsa i la Sedera…, tal com es pot deduir dels pocs teixits que es conserven, en deliciosos relligats casolans, a la biblioteca d’Eulàlia Fabre. Alhora, Palau també va dibuixar puntes i brodats, especialment pels aixovars familiars realitzats per la seva germana o per la seva dona, i qui sap si, més tard, també per a vendre quan va tenir botiga oberta, com un complement més de la taula ben parada. Palau Oller, amant de la moda i la seducció, fins i tot va projectar algun brodat per a costura com ara el del vestit negre, art déco, de festa de la seva muller, una peça que Palau i Fabre va saber conservar fins que va decidir donar-la al museu tèxtil terrassenc.
Josep Casamartina i Parassols.
Joguines
Josep Palau Oller es va casar amb Eulàlia Fabre i Font, el 12 de febrer de 1916. I és en aquest punt important d’inflexió en la seva vida que Palau situa un canvi d’orientació professional. Evidentment, els dibuixos de teixits en aquella època, i tal com ell els feia –dedicant-los tot els temps del món per assolir l’excel·lència–, no era una feina suficientment ben pagada com per tirar endavant una família. Però, fet i fet, el disseny tèxtil era l’únic ofici que tenia llavors i havia d’obrir-se, doncs, nous camins.
Ben aviat, arribaria el primer i únic fill, que naixeria el 21 d’abril de 1917. I per a celebrar-ho amb temps, Palau va començar a investigar el món infantil de la joguina i a reunir els millors catàlegs estrangers i, també, postals. Després dels llibres de tendències, japonesos i del 1900, i de les publicacions centreuropees de puntes i brodats, les postals s’havien convertit en una de les principals fonts d’inspiració per als seus dissenys tèxtils, al fons documental de la Fundació Palau n’hi ha un munt de quadrejades en llapis –de moda, flors, animals o infantils– per a traspassar motius.
D’altra banda, a Barcelona s’havien fet una sèrie d’exposicions/fira dels fabricants catalans de joguines, al Palau de Belles Arts (1915) i a l’Escola Superior de Bells Oficis (1916). Una iniciativa que va reflectir la revista Vell i Nou, on Romà Jori es lamentava de l’escàs interès dels objectes presentats en comparació amb les joguines estrangeres i reclamava una producció genuïnament catalana i de qualitat. Jori proposava: “Tenir el cor senzill. Res més es demana. Fer una joguina com qui diu una rondalla. I treballar per l’obra, i no per la paga” (Vell i Nou, “Una exposició de Joguines”, 1/12/1916).
Tal com suggereix Palau i Fabre, l’escrit de Jori va motivar al seu pare i, en plena guerra europea i la majoria d’indústries estrangeres paralitzades, es va plantejar seriosament la fabricació de joguines en sèrie. El precedent directe, d’aquesta idea, a part dels catàlegs centreuropeus, cal anar-lo a trobar en una notòria exposició de joguines presentades a l’Exposició d’Art Francès del 1917, organitzada com el gran homenatge a París per part dels artistes catalans mitjançant l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta gran exposició, celebrada al Palau de Belles Arts, es van reunir els principals salons francesos i gairebé tots els seus participants habituals, incloent les arts decoratives. Aquest darrer apartat va causar impacte entre els decoradors catalans, immersos de ple en el noucentisme, i segurament va motivar l’inici, d’alguns, cap a l’art déco.
Al final del 1917, Palau Oller tenia ben enllestida la producció de joguines, amb un mostrari que incloïa almenys una trentena de models, i es van posar a la venda al Faianç Català i les Galeries Laietanes, les sales d’art més prestigioses de l’època, al marge de les Galeries Dalmau. Des de les pàgines de Vell i Nou, Joan Salvat Papasseit ve fer-ne un gran elogi. És ben segur que les encisadores i modernes joguines de Palau van influir o motivar al seu amic Joaquim Torres-García a fer-ne també, encara que més artitzades i amb una voluntat clarament pedagògica.
Les joguines de Palau Oller es van fabricar i vendre fins, almenys, als primers anys de la dècada de 1920. Però només n’ha restat un petit ninot i el Ciril·lo de Palau i Fabre. Per sort han subsistit les postals pintades a ma que feien de catàleg i, a partir, d’elles i d’alguns anuncis i fotografies de l’època podem constatar el gran interès que tenien. El mateix Palau i Fabre en fa una bona descripció: “eren dinàmics, servien per jugar, posseïen un truc o un ressort molt senzill que els donava un sentit i els feia vius per a l’infant. En la majoria dels casos, aquest ressort consistia en una alteració, en forma de dent o de trapezi, d’un dels eixos que unien les rodes i feien caminar la joguina; alteració que provocava un moviment al conjunt o a la figura que en constituïa la base principal: el cocodril obria la boca quan, estirant-lo, avançava; l’ase s’alçava sobre les potes del darrera i amenaçava constantment de fer caure la nena que pretenia dominar-lo, el clown realitzava mitja tombarella sobre el seu seient…” (Les Joguines de Josep Palau i Oller, Museu dels Joguets, Figueres, 1991).
Aquesta aventura industrial, d’abast econòmic limitat atesa l’elaboració artesana i que no era un producte vulgar, no va ser l’única incursió de Palau en el món infantil. El petit Palau i Fabre va tenir pilotes decorades, ninots amb la seva imatge i, fins i tot pastissos, dibuixats pel seu pare. Entre 1920 i els primers anys trenta, Palau Oller també va projectar altres series de joguines que no se sap si es van arribar a fabricar. També va crear i produir bibelots infantils que venia a les botigues, sobretot, en el període de reis. Palau i Fabre situa una nova sèrie entre 1932 i 1933, instada per Francisco Pérez de Olaguer que seria soci de l’aventura. Segurament es tractava d’un conjunt d’arrossegalls i de bibelots, els esbossos dels quals s’han trobat entre els papers del pare del poeta. Llavors Palau i Fabre tenia quinze o setze anys i ja no estava per a joguines, però es recordava que eren de gran format i que la cosa va durar un parell d’anys i no n’ha quedat ni rastre. I també que n’hi havia un que el fascinava: “Era un ninot de fusta plana pintat per les dues bandes i colla per la part de la cintura, que li feia d’eix transversal, perquè pogués voltar. Allò que a una banda era el cap a l’altra hi corresponien els peus i viceversa. Un rostre reia i l’altre plorava” (Palau i Fabre, Figueres, 1991).
Josep Casamartina i Parassols.
